Cal que deixi la meva casa i
prengui el bastó
cal que amb una
esperança trenqui
la tristor,
faré una cabana
de pedra i de fang
on la terra em doni
el meu guany.
Clavaré les meves
arrels,
creixent de cara al
cel,
donaré fruit
abundós,
i l'hivern em
despullarà,
de neu em cobrirà,
neu que fondrà a
poc a poc.
Després de la
lluita intensa,
vindrà el repòs,
deixaré la terra
abonada,
pel meu esforç.
I els fills que em
segueixin,
potser marxaran,
però vagin on
vagin, constants.
Clavaran les seves
arrels,
creixent de cara al
cel,
donaran fruit
abundós.
Cal que deixi la
meva casa i prengui el bastó...
Cal que amb una
esperança trenqui la tristor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada